Sonar, lidar, radar/flux òptic

Per tant, si la triangulació per satèl·lit no és una bona manera d’evitar el terreny, intentem “veure -ho” directament!

Actualment, hi ha almenys tres tecnologies de gamma preparada que poden transmetre senyals i veure el temps que es triga a rebotar: el sonar, el mòdul LiDAR i el radar es poden utilitzar ara.

Tot i això, aquests sensors tenen debilitats:

Debilitat 1: Absorció

Algunes superfícies no reboten. Les cortines i les catifes absorbeixen les ones ultrasòniques, la pintura fosca absorbeix LiDAR i l’aigua absorbeix els microones. No podeu fugir del que no podeu veure.

Debilitat 2: Interferència de fase

Hi ha interferències del senyal entre sensors. Què passa quan ajunteu diversos sensors idèntics? Com sabeu que el senyal que heu detectat pertany a aquest sensor? Fins i tot un sol sensor ha de tractar la crisi de si mateix i esperar prou temps perquè el ressò desaparegui.

Els senyals es poden "codificar" (bàsicament xifrats) de manera que cada senyal és únic, però això augmenta la complexitat del dispositiu. * * Una bona solució és semi-aleatòria del pla de senyal, de manera que el temps no es bloquejarà i sempre serà enganyat pel senyal de sincronització.

El sensor de flux òptic és un mètode diferent, que utilitza una càmera per observar si l’objecte de la lent és cada cop més gran (indicant que el terra/paret s’aixeca ràpidament), menor (quan l’obstacle desapareix) o lliscant de costat. Les càmeres no interfereixen entre elles com el sonar. Si realment sou intel·ligents, podeu estimar la inclinació i altres propietats 3D.

Els sensors de flux òptic encara tenen debilitat de "absorció". Necessiteu una bona superfície amb textura perquè vegin el flux, de la mateixa manera que el ratolí òptic no pot funcionar al vidre. Es fan cada cop més populars, perquè la computació en streaming és ara una cosa que podeu posar en un FPGA o un ordinador incrustat ràpid.